Artículos publicados en la Revista Núvol

En ocasiones la Revista Núvol me publica artículos y reseñas de algunas novedades editoriales en catalán.

El último artículo:
Melissa & Nicole


Enguany David Nel·lo ha estat el guanyador de la 50a edició del Premi Prudenci Bertrana. Aquest dilluns 4 de desembre a les 20h presenta Melissa i Nicole (Columna) a la Fundació Valvi de Girona (Gran Via de Jaume I, 42).
La novel·la ens planteja una qüestió delicada: Fins on es pot arribar per aconseguir la felicitat dels que més t’estimes? Quins límits estaríem disposats a travessar? Aquestes reflexions, en aparença abstractes, són les que hauran de bandejar els Callahan i els Vinyals, dues famílies que mentre gaudeixen d’unes petites vacances a Suècia pateixen un sotrac que els canviarà la vida.
La història s’inicia a la petita illa bàltica de Farö, en ple solstici d’estiu, un escenari i un context que hi juguen a favor. Les dues famílies, amb les seves respectives filles adolescents, inicien el pelegrinatge obligat pel turista cap al cementiri on reposa el famós director de cinema; Ingmar Bergman. L’atzar, la casualitat, o el destí, provocarà l’encontre d’aquestes famílies tan separades geogràficament però tan íntimament unides. Ha arribat el moment tan temut pel Doctor Callahan; el de pagar les conseqüències d’una aberrant decisió presa en un moment d’angoixa.
La Melissa i la Nicole, les joves adolescents són idèntiques i a la vegada diferents. Són bessones i ara es retroben després de setze anys. Una s’ha criat als Estats Units, amb els Callahan, l’altre a París, amb els Vinyals i, tot i que no parlen ni el mateix idioma, saben que mai més estaran soles. Aquest moment surrealista, narrat a les primeres pàgines, obre una caixa de pandora de la qual sortiran tota mena de monstres. Noves qüestions apareixen mentre els protagonistes miren d’encabir a les seves vides aquesta nova realitat: què vol dir ser pare? Tots tenim dret a tenir fills?
Les germanes creen llaços en un paratge suec que les transforma i les allibera mentre els pares, tots quatre, espantats i aclaparats, fan inventari de la que ha estat fins ara la seva alterada vida familiar. I ara què? Com serà el futur? Els matrimonis aguantaran el cop? Potser hauria estat millor quedar-se a casa i viure sense descobrir la veritat, ignorant però sense maldecaps.

La història es tanca en pocs dies, poc més de quatre, però deixa obertes ferides impossibles de  guarir. El David Nel·lo ja ens ho ha explicat a la novel·la, hi ha coses que tenen una repercussió i un cost que pagarem durant tota la vida.

Magda Goebbels: obsessió nacionalsocialista


“La meva filla sempre havia volgut ser especial”. Qui parla així és l’Auguste, la mare de la Magda Goebbels, la dona d’un dels nazis més poderosos del règim, l’esposa modèlica que trià assassinar els seus sis fills abans que deixar-los viure en un món sense el Führer.

L’editorial Les Hores ens apropa a aquest fosc personatge clau en el context de la Segona Guerra Mundial amb Magda, la primera obra de l’escriptora alemanya Meike Ziervogel, una novel·la psicològica que mira d’ensenyar el costat humà d’una figura marcada per una educació severa i una relació familiar complicada.
El llibre és curt, poc més de cent pàgines, la majoria intenses. Frases breus, descripcions nul·les, sentiments a dojo. Tres generacions de dones s’intercalen el protagonisme amb l’objectiu d’ajudar al lector a compondre el retrat de la Magda des de diferents angles; li correspon a ell, o a ella, la difícil tasca de comprendre -que no absoldre- a la que va ser coneguda com la Primera Dama del Tercer Reich, tot i que el seu marit no fou Hitler, sinó Joseph Goebbels, el seu ministre de propaganda.
Filla il·legítima d’una minyona, la Magda no tindrà una infància fàcil: tancada en un convent espantós a Bèlgica, se les haurà d’empescar per no ser víctima dels abusos reservats a les més dèbils. És ella mateixa qui ens explica aquests primers moments forjadors de caràcter. Però, aquesta dona implacable, no busca amb les seves penúries la nostra complicitat, no li calen excuses ni atenuants. Ella és una fervorosa creient d’una nova religió que ha abraçat amb força, el nacionalsocialisme, i totes les seves decisions han buscat sempre el beneplàcit del Führer, el seu messies.
Serà la mare; l’Auguste, testimoni de la conversió de la filla, la que ens explica l’estat d’ànim d’aquesta abans de l’aparició de Hitler a escena. Perduda i buida la Magda, divorciada i ja amb un fill, freqüenta locals i festes poc recomanables mentre troba un significat a la seva vida, és carn de secta demanant auxili, era el moment perfecte per atrapar-la. Ara entenem la seva devoció per aquell petit home que quan pujava a una tarima davant del públic es feia gran amb la paraula, l’únic home que aconseguí omplir un buit que la martiritzava. L’Adolf Hitler donà a la seva vida significat, esperança i un objectiu, i és per això que rebé d’ella una fidelitat que demostrarà fins al seu darrer alè.
La tercera veu és la de l’Helga, la filla gran de la Magda, i ens arriba a través del seu diari personal. L’autora aprofita la seva aparició per incidir en un tema cabdal a la novel·la: l’impacte de les relacions tòxiques entre mares i filles, i com es repliquen sovint en les diferents generacions.
El final de la guerra s’apropa i la família Goebbels decideix agafar els fills i tancar-se al búnquer de l’oncle Adolf. Els nens petits van enganyats, la gran no tant, ella és el contrapunt de la Magda. La desconfiança s’instal·la en aquesta jove que passarà els seus darrers dies sota terra desfogant-se en l’escriptura. La història és per tots coneguda però no per això ens deixarà indiferents, no podrem no emocionar-nos amb la narració que fa l’escriptora de l’escena en què la Magda fa empassar una càpsula de cianur als nens després de drogar-los. La força del passatge compensarà amb escreix una part que fins aquell moment, igual que la seva narradora, pecava d’innocent.
Realitat i ficció conviuen en aquest retrat a tres bandes de la Magda Goebbels, un relat negre i corprenedor que relaxa l’exactitud històrica per capturar la psicologia del personatge

Els vells amics de Sílvia Soler


Si a Un any i mig ens integrava dins l’univers de la família Boscà-Ustrell per mostrar-nos com lluitaven per mantenir els llaços familiars enmig d’una diàspora forçada, a la seva darrera novel·la, Els vells amics (Columna) ens convida a conèixer la colla d’uns estudiants de Belles Arts per fer-nos partícips de la seva amistat.


La primavera del 1989 cinc joves creatius, inquiets i admiradors de Gauguin, emprenen un viatge a París per assistir a una exposició del pintor postimpressionista. Ells encara no ho saben, però estan encetant una amistat de llarg recorregut. Tot just han fet divuit anys, acaben de començar la carrera i tot està per fer. És temps de descobertes i els cinc de París s’auguren un futur brillant farcit d’oportunitats per desenvolupar la seva vocació artística.
Sílvia Soler revela les emocions dels seus protagonistes amb gran delicadesa. Aquí ha construït cinc personalitats molt diferents amb un anhel comú: l’art. I de seguida ens en fa còmplices, ja que la sinceritat amb què ens parlen ens facilita capbussar-nos dins les seves històries personals. Resulta inevitable empatitzar amb aquells joves que a poc a poc van deixant de ser-ho mentre s’adonen que ser artista no està a l’abast de tothom. El temps passa i la vida empeny i les il·lusions sovint se soterren en nom d’una vida plàcida. Cal tirar endavant i aquell llustrós futur que anhelaven als divuit anys s’entela a mesura que s’imposa la realitat. Però el grup aguanta, cohesionat i sòlid, els embats que suposa viure. Amor, gelosies, èxits, fills, la veritat és que han sabut encabir les necessitats particulars dins el grup i així, l’amistat ha anat agafant cos, any rere any, fins a esdevenir per tots ells “un lloc de recer, una fusta en moments d’onatge, un jaç còmode i protegit on arraulir-se”.
Sílvia Soler descriu molt bé la pulsió creativa dels artistes. L’art ens acompanya durant tota l’obra i la pintura s’utilitza doblement. Per una banda ens permet entrar dins la psique dels personatges. Com la del Mateu, que és tal com pinta, caòtic, intens, desmesurat, o com la del Marc, el seu contrari, l’home reflexiu, generós, afectuós, l’home estable. Per l’altra banda la pintura és l’objectiu vital, la clau de la felicitat, la realització última, i amb ella s’obre un dilema que traspassa la novel·la: hem d’entregar-nos de forma absoluta a la dictadura de la nostra passió? O és més intel·ligent l’actitud d’aquell que, resignat, accepta les seves mancances i abdica de la seva necessitat creativa per construir-se una vida convencional? És això possible, es pot viure feliç amb el forat que causa a l’ànima la renúncia al teu somni?
Sílvia Soler aborda la dissort dels cinc amics amb un estil senzill, gairebé poètic. I és que tot canvia, les dificultats ens transformen, les experiències ens fan evolucionar, l’amor i les pèrdues ens alteren l’esperit, i a poc a poc, sense adornar-nos-en, ens allunyem més i més d’aquella persona que érem quan vàrem conèixer els vells amics. Potser per això ens hi aferrem, perquè quan els tornem a veure sembla que per un moment tornen a casa.

Altres articles a Núvol


T'estimo, una història de l'amor i el matrimoni. Exposició del museu d'història de Catalunya
Conferència Nuccio Ordine. La utilidad de lo inútil
Filosofia de guerrilla. Marina Garcés. Inacabar el món
Ressenya. Un Cop Morta. Laura Tejada
Ell i l'altre. Dietari d'anada i tornada. Antoni Munné-Jordà
L'Imperi de la Incomunicació. Francesc Torralba
La veritable història dels càtars
Andreu Martí des de dins
Ramón i Cajal.Ara i aquí
Natalia Ginzburg. La ciutat i la casa
La Senyora Stendhal. Rafel Nadal
Mitja Vida. Care Santos.
Els vells amics. Sílvia Soler
Magda. Meike Ziervogel
Melissa & Nicole. David Nel·lo






Artículo publicado en la revista digital libelista

Lampedusa de Maylis de Kerangal

No hay comentarios:

Publicar un comentario